llegendes

La llegenda explica que hi havia una família molt rica de Sarrià, que tenia moltes terres i molts béns, i es deia Través; eren famosos pels seus ramats de cabres, que anaven a pasturar per Sant Feliu.
Ja feia dies que el pastor que es cuidava d’aquelles bestioles s’adonava d’un fet molt estrany: una de les cabretes més petites del ramat no deixava de furgar amb les potes un dels racons del camp on menjaven herba. Finalment, intrigat per la manera de fer d’aquell animaló, va decidir vigilar el seu comportament, i imagineu-vos la seva sorpresa quan va veure la cabra agenollada com si estigués fent reverències a algú, no mirava ningú i estava amb el cap cot.
El cabrer, espantat, va avisar el seu amo, perquè no sabia per quina raó aquella cabra ho feia, i tenia por que no fos víctima d’algun embruixament.
L’amo, empipat perquè el molestaven per una cosa tan petita, després de comprovar que li deien la veritat, i tan estranyat com el seu servent, va decidir posar-se a cavar amb altres treballadors de la seva masia. I ja us podeu imaginar la cara que els va quedar a tothom quan, després de fer un bon forat i de treballar durant força temps en aquell indret, van trobar una imatge de la Mare de Déu.
Precisament, aquell any era un any molt dolent, les collites no eren gens bones perquè hi havia hagut una gran sequera, i per això la gent més pobra passava molta fam. I com que sempre plou sobre mullat, també s’havia declarat una virulenta pesta que estava matant moltes persones, sobretot nens petitons.

La gent, quan va saber que s’havia trobat una imatge de la Mare de Déu va pensar que era un signe del Cel per retornar-los la fe que havien abandonat, i van començar a encomanar-s’hi amb gran devoció i sacrificis. Els qui estaven empestats i van pregar a la imatge, es van guarir, i els que no tenien feina o havien patit males collites van poder tornar a collir molt més. I no només fruits materials atorgava la Verge, els matrimonis que es posaven sota la seva advocació, eren beneïts i tenien els fills que havien demanat. D’aquesta manera, aquella Mare de Déu va ser anomenada de la Salut, ja que va retornar la salut a tots aquells que li pregaven i creien en ella.
L’amo Travé, quan va veure tota la devoció i l’amor a Maria que havia despertat aquesta imatge, va fer donació del camp de pastures on s’havia trobat la imatge i va fer-hi construir un Santuari.
Va passar a ser tradició dels santfeliuencs i de la gent dels pobles de la contrada que anessin a oferir exvots per demanar una gràcia que esperaven que els fos concedida per la Mare de Déu. I si us hi fixeu, aquest costum ens ha arribat fins als nostres dies.

A la vora de l’ermita de la Salut, fa molts i molts anys, hi havia una pedra de color blanc molt estimada no només pels santfeliuencs i santfeliuenques, sinó també pels habitants dels pobles del voltant. I què podien voler, d’una trista pedra?.
La tradició deia (i la realitat els ho confirmava) que tenia propietats màgiques. I per què era màgica? Doncs perquè creien que era la pedra on la Mare de Déu, en un dels seus viatges per la terra, s’havia aparegut, s’hi havia assegut i hi havia reposat; fins i tot es deia que, si paraves bé l’orella, es podia sentir com parlaven la Mare de Déu o els àngels. Per això era habitual que les persones que volien aconseguir algun favor de Maria, el que feien era llençar palets de riu sobre la pedra que tenia aquestes característiques: si la pedreta es quedava enganxada (cosa que era molt difícil) volia dir que el desig que s’havia demanat s’acompliria.... ja podeu imaginar-vos les cues de devots que cercaven poder rebre la resposta a la seva pregària!
Una de les demandes més habituals era la dels matrimonis que demanaven de tenir fills, i molts cops els era concedida aquesta gràcia. Ja us podeu imaginar la sorpresa que va tenir una família que tenia molts fills quan de cop i volta, després d’haver fet una visita a l’ermita, la dona –que ja era bastant gran- va quedar-se embarassada, i va tenir no un fill ni dos, sinó tres!. Era una càrrega molt feixuga!. Quan el marit se’n va assabentar, es va enfadar moltíssim, perquè eren tres boques més a alimentar. Enrabiat, va començar a donar cops de mall a la pedra que havia causat aquest miracle i que tants entrebancs li havia causat a ell i a la seva família. I no només va esmicolar la pedra, sinó que es va dedicar a escampar per tota la muntanya i les rodalies de l’ermita els trossos d’aquesta pedra blanca.
I diuen que a partir de llavors, van aparèixer per la tota la zona de l’ermita i els seus voltants unes pedretes de colors molt bonics i brillants, i molta gent es dedicava a recollir-les per tal de fer-ne una ofrena a la Mare de Jesús i demanar la seva intercessió o agrair-li els favors que havien rebut.
Malgrat la mala fe de l’home, la pedra que havia quedat destruïda va continuar mantenint la seva força i les seves propietats, de manera que la presència amorosa de Maria es va continuar mantenint –i es manté encara avui- a l’ermita de la Salut de Sant Feliu i a totes les terres que l’envolten.